Sant Jordi cavaller i martir, és I'heroi d'una gran gesta cavalleresca, que la veu popular universal situa a les terres allunyades i llegendàries de la Capadòcia, però que la tradició catalana creu esdevinguda als voltants de la vila de Montblanc. Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins al punt que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels ramats i de les gents i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no faria estrall a tort i a dret. Van assajar el sistema i va donar bon resultat; el cas difícil fou trobar qui se sentís prou avorrit per deixar-se menjar voluntàriament pel monstre ferotge, i tot el veïat va concloure fer cada dia un sorteig de tots els veïns de la vila i que aquell que destinés la sort seria lliurat a la fera. I així va fer-se durant molt temps, i la fera se'n devia sentir satisfeta, car va deixar de fer els estralls i malvestats que havia fet abans.
I heus aquí que un dia va voler la sort que fos la filla del rei la destinada a ésser pa del monstre. La princesa era jove, gentil i gallarda com cap altra i feia molt dol haver-la de donar a la fera. Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s'avingué que fos sacrificada. La donzella sortí de la ciutat i ella soleta s'encaminà cap al catau de la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i alacaigut, mirava des de la muralla com se n'anava al sacrifici.
Però fou el cas que, quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove cavaller, cavalcat en un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, esborronada, li digué que fugís de pressa, puix que per allí rondava una fera que així que el veiés en faria xixina. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, per tal com ell havia vingut expressament per combatre el monstre, per matar-lo. i alliberar del sacrifici la princesa, com també a la ciutat de Montblanc del flagell que li representava el veïnatge d’aquell monstre. I entre aquestes, la fera va presentar-se, amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller, que la va escometre i d'una llançada la va malferir. El cavaller, que era sant Jordi, lligà la bestia pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat, i el monstre seguí tot mansoi i estemordit. Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la baralla des de les muralles, ja esperava amb els braços oberts la donzella i el cavaller, i enmig de la plaça va esbravar el seu odi contra la fera, de la qual aviat no restà bocí.
El rei volia casar la seva filla amb el forcívol cavaller, però sant Jordi va replicar que no la mereixia; va dir que havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent d'anar a combatre el drac ferotge i alliberar la donzella, i amb ella la ciutat de Montblanc, i així ho havia fet, amb la protecció divina i per manament diví; per tant, ell no havia fet res per ell mateix i no mereixia cap premi. Recomanà al rei i als seus vassalls que fossin bons cristians i que honressin i veneressin Déu tal com mereixia, i desaparegué misteriosament com havia aparegut.
En les muralles antigues de la ciutat de Montblanc hi havia un gran portal, que encara es conserva, pel qual, segons tradició, va sortir la donzella a cercar el monstre i més tard va entrar-hi el cavaller sant Jordi amb la princesa i el monstre; portal conegut encara avui amb la denominació de Portal de Sant Jordi.
Antigament per les contrades sederes: la Plana de Vic, la Segarra alta i el Camp de Tarragona, s’havia celebrat una processó pels morerars per tal de beneir les moreres que servien d’aliment a les erugues sederes. També s’havia celebrat la missa dels cucs, durant la qual el sacerdot beneïa la llavor de cur, és a dir, ous de papallona que la gent portava a l’església posats dins d’unes paneretas de palma de forma i tipus especials pròpies per a aquesta cerimònia.
COSTUMARI CATALÀ
Joan Amades
Una rosa
Al segle XIV, la rosa ja tenia un gran protagonista en la festa que la Generalitat organitzava en honor al sant el dia 23 d’abril. Al matí es feia un ofici solemne a la capella de Sant Jordi al palau de la Generalitat, patró dels cavallers, que comptava amb la participació de les tres branques de les Corts. Acabada la missa els nobles amb les seves millors armes anaven al Born i allí es batien en justes i torneigs de cavallers. Els vencedors eren obsequiats per les dames amb rams de roses, que ofrenaven a la imatge de Sant Jordi i també a les donzelles i autoritats que hi havia al palau de la Generalitat.
Al segle XV es comença a celebrar al pati de la Generalitat un mercat de roses, que encara era ben viu al segle XIX. Aquest mercat era conegut amb el nom de Fira dels Enamorats, doncs hi solien anar promesos i casats de nou, i els homes oferien flors a les seves companyes.
Al segle XX aquest costum de regalar roses a la persona estimada propi dels cavallers primer i dels enamorats que acudien a la fira després, es generalitzà a tota la població. La història explica que les parades de la Fira dels Enamorats s’escampen primer del palau de la Generalitat a tota la ciutat de Barcelona després a la resta de Catalunya.
Text: Manel Carrera i Escudé
Al segle XIV, la rosa ja tenia un gran protagonista en la festa que la Generalitat organitzava en honor al sant el dia 23 d’abril. Al matí es feia un ofici solemne a la capella de Sant Jordi al palau de la Generalitat, patró dels cavallers, que comptava amb la participació de les tres branques de les Corts. Acabada la missa els nobles amb les seves millors armes anaven al Born i allí es batien en justes i torneigs de cavallers. Els vencedors eren obsequiats per les dames amb rams de roses, que ofrenaven a la imatge de Sant Jordi i també a les donzelles i autoritats que hi havia al palau de la Generalitat.
Al segle XV es comença a celebrar al pati de la Generalitat un mercat de roses, que encara era ben viu al segle XIX. Aquest mercat era conegut amb el nom de Fira dels Enamorats, doncs hi solien anar promesos i casats de nou, i els homes oferien flors a les seves companyes.
Al segle XX aquest costum de regalar roses a la persona estimada propi dels cavallers primer i dels enamorats que acudien a la fira després, es generalitzà a tota la població. La història explica que les parades de la Fira dels Enamorats s’escampen primer del palau de la Generalitat a tota la ciutat de Barcelona després a la resta de Catalunya.
Text: Manel Carrera i Escudé
Un llibre
La presència del llibre és deguda a que la diada coincideix amb el Dia internacional del llibre, que des de 1930 commemora la mort de Miguel de Cervantes i de Shakespeare. La primera vegada que es va celebrar el dia del llibre, però, fou el 7 d'octubre de 1926, coincidint amb el naixement de Cervantes, gràcies a una iniciativa de Vicent Clavel, un escriptor i editor valencià establert a Barcelona.
LA FIRA DE SANT JORDI (fragment)
A la fira de les roses
a firar-me antany aní,
el roser de què em firí
en fa enguany de tan hermoses
que n'he fet parada aquí.
Hi ha la rosa alexandrina,
la vera i la d'esbarzer,
també les de Palestina,
que floreixen sense espina
de Jericó en lo roser.
a firar-me antany aní,
el roser de què em firí
en fa enguany de tan hermoses
que n'he fet parada aquí.
Hi ha la rosa alexandrina,
la vera i la d'esbarzer,
també les de Palestina,
que floreixen sense espina
de Jericó en lo roser.
Jacint Verdaguer (1845-1902)
El dia de Sant Jordi,o el dimenge pròxim al 23 d’abril, els folguerolencs acostumaven a aprlegar-se a l’ermita del turó de Puigseslloses. Segons la Consueta (1700), “en lo dia de Sant Jordi en dita hora (un quart lo sol alt) se va amb Professo en la capella de Sant Jordi martir de Puixsesllosas y dita la Missa o Ofici sen tornan a la Parroquial”.
A la década de 1960 el dia 23 d’abril es consideraba encara costum de marxar del poble cap l’ermita en processó per la missa matinal, i es tornava de la mateixa manera. En sortir de l’ermita, hi solia haver una parada de beure on la gent menjava coca, feia la barreja o bevia un got de vi. A les 11 o a les 12 feien l’ofici cantat i amb prèdica. A la tarda deien el rosari i, despés, cada familia pel seu compte feia beguda, que solia consistir en: pa, llonganissa o fuet, una botella de vi i una taronja; hi havia gent que també feien l’amanida. Si el dia del sant s’esqueia en dissabte o en dumenge, hi solien fer sardanes. També hi havia una o dues parades de joguines: hélices, pilotes, io-ios, etc. De vegades hi havia alguna virola. Els homes jugaven a aterrar bitlles i a “tiro al colom”. Posaven dos o tres coloms allà i els lligaven la cama amb un fil, clavat a terra, perqquè no puguessin marxar, i amb l’escopeta a cops de rocs els mataven. El que el matava se’l quedaba. Els organitzadors eren de fora del poble.
De la venta de roses i llibres i de l’organització dels aplecs, durant bona part dels anys 1970 se’n féu càrrec el grup Juventut Verdaguer. L’aples de Sant Jordi, més o menys lluït, s’anat celebrant fins a l’actualitat. Encara es conserva el costum de celebrar-hi una missa el diumenge més proper al 23 d’. Els anys que aqquesta diada s’escau el dilluns de Pasqua, se suprimeix la missa a la Damunt. Des que l’any 1984 es formà l’Agrupació Sardanista de Folgueroles no h a han faltat les sardanes el dia del aplec.
Si el dia sel sant s’escau entre semana també s’acostuma a dir una missa a l’ermita, encara que no hi tinguin lloc els altres actes festius.
Font: Folgueroles. Societat i vida d’un poble.
 |
| dibuix Eloi Casadevall il·lustrador de La Cuca de Llum |
0 comments:
Post a Comment