ballat sardanes

La Sardana 

Joan Maragall

I

La sardana és la dança més bella 
de totes les dances que s fan i es desfan, 
és la mobil magnifica anella 
que am pausa i am mida va lenta oscil·lant. 
Ja s decanta a l'esquerra i vacil·la, 
ja volta altra volta a la dreta dubtant, 
i sen torna i retorna intranquil·la, 
com mal orientada l'agulla d'imant. 
Fixa-s un punt i es detura com ella... 
del contrapunt arrencant-se novella, 
de nou va voltant. 
La sardana és la dança més bella 
de totes les dances que s fan i es desfan.

II

Els fadrins, com guerrers que fan via, 
ardits la puntegen; les verges no tant; 
més, devots d'una santa harmonia, 
tots van els compassos i els passos comptant. 
Sacerdots els dirieu d'un culte 
que en mistica dança sen vénen i van 
emportats per lo simbol oculte 
de l'ampla rodona que ls va agermanant. 
Si l contrapunt el bell ritme li estrella, 
para-s, sospesa de tal meravella... 
Lo ritme tornant, 
la sardana és la dança més bella 
de totes les dances que s fan i es desfan.

III

El botó d'eixa roda, quin era 
que am tal simetria l'anava centrant? 
Quina mà venjativa i severa 
buidava la nina d'aquest ull gegant? 
Potsê un temps al bell mig s'hi apilaven 
les garbes polsoses del blat rossejant, 
i els suats segadors festejaven 
la pròdiga Ceres saltant i ballant... 
Del contrapunt la vagant cantarella 
és estrafeta passada d'aucella 
que canta volant: 
la sardana és la dança més bella 
de totes les dances que s fan i es desfan.

IV

No és la dança lasciva, la innoble, 
els uns parells d'altres desaparellant: 
és la dança sencera d'un poble 
que estima i avança donant-se les mans. 
La garlanda suaument se deslliga; 
desfent-se, s'aixampla, esvaint-se al voltant; 
cada mà, tot deixant a l'amiga, 
li sembla prometre que ja hi tornaran. 
Ja hi tornaran de parella en parella! 
Tota ma patria cabrà en eixa anella, 
i els pobles diran: 
la sardana és la dança més bella 
de totes les dances que s fan i es desfan.