La tardor és un temps de transició entre l'estiu i l'hivern. És un temps caracteritzat pel canvi en els hàbits i els ritmes de la vida quotidiana.
La festa de Tots Sants determina l'inici del cicle de la terra: després de l'abundor i les collites de l'estiu, ve el repòs, la mort aparent de la natura. Però també és el moment de la sembra, promesa del resorgiment de la vida amb el retorn del bon temps.
Comença el cicle anual de la foscor i el fred; les nits seran més llargues i els dies més curts; la climatologia farà més dura la vida...
Encara que en la nostra societat actual la vida a la ciutat s'allunya i desconnecta dels cicles naturals, la tardor segueix mantenint aquest caire de canvi i d'inici d'un nou cicle: recomencen les activitats culturals i socials, comença el curs escolar, canvia la programació dels mitjans de comunicació... Molta gent retorna, en definitiva, als seus hàbits quotidians després del període "excepcional" de l'estiu.
La festa dels morts
Des de temps remots, diferents cultures i civilitzacions, allunyades en la geografia i en el temps, han celebrat, els primers dies del mes que nosaltres anomenem novembre, una festa dedicada al record i la relació amb els difunts. Les raons d'aquesta coincidència són inherents a la mateixa dinàmica de la majoria de festes del calendari tradicional: el seguiment del cicle natural, el curs vital de la natura i els períodes estacionals de fred/calor, llum/foscor, etc.
Tots Sants, la festa dels morts, ens arriba en un moment clau de l'any, un moment en què la mateixa natura sembla morir. Ha passat el temps de l'abundor, de les collites de l'estiu i de la verema... Les fulles de molts arbres cauen i la terra sembla esmorteïda. És el temps de la sembra; els camps, però, restaran erms fins que amb la primavera retorni la vida. Comença el temps fred i les nits són més llargues. Tot plegat, la idea de la mort es fa present en un període concret que, dels celtes als egipcis, dels romans fins a nosaltres mateixos, ha estat celebrat com el temps dels difunts. Sembla que la nostra festa deriva, en concret, de la festa celta dels morts, anomenada Samain o Samhain en els llenguatges gaèlics. El culte als difunts era una part molt important de la religió dels antics celtes, fet encara avui constatable en la riquesa i la varietat de les tradicions folklòriques relacionades amb els morts que conserven els pobles d'arrel cèltica. Per als celtes, l'any estava dividit en dos períodes: el temps clar i el temps fosc. Els dies del Samain obrien el període d'obscuritat. Eren considerats uns "temps fora del temps", entre les dues meitats de l'any, i les terres de l'altre món estaven obertes i entraven en contacte amb el món dels humans.
Malgrat la seva cristianització, la festa de Tots Sants ha conservat en el seu costumari tota una sèrie d'elements que corresponen a creences anteriors al cristianisme.
Les creences
Era creença comuna que la nit de Tots Sants les ànimes dels avantpassats retornaven a les cases i els llocs on havien viscut. Fins i tot es precisava l'hora: a partir de les dues de la tarda de la diada de Tots Sants fins a l'endemà a la mateixa hora.
Aquesta idea del retorn dels avantpassats no anava sempre lligada als temors que inspira la mort i els esperits en la nostra cultura i que es veu reflectida en l'existència d'una literatura o un cinema de terror basats en la idea del retorn dels difunts.
Sense afirmar que no existís aquest caràcter terrible, cal apuntar que, en les antigues cultures, els difunts, i especialment els avantpassats, eren considerats com a protectors de la casa, com una mena de petites divinitats familiars en qui confiar. I si en tot cas hi havia alguns moments de l'any en què els esperits podrien ser perillosos, hi havia els corresponents rituals per conjurar-los.
Aquesta idea dels morts-protectors es conserva encara en moltes de les tradicions que han arribat fins a nosaltres. Tradicions com la de posar aquella nit un plat més a taula, o deixar un lloc buit per als familiars difunts; o bé, obrir les portes perquè passin les ànimes, o mirar de no moure massa coses pels racons, convençuts que eren els llocs de la casa on es quedaven les animetes.
Hi ha força costums relacionats amb el foc i les ànimes: posar un llum a la porta de la casa per guiar-les, encendre el foc de la llar perquè s'escalfin, encendre espelmes o llums d'oli -a les habitacions o a la cuina- en record dels difunts...
Es creu que les ànimes que són al purgatori retornen a les cases i si troben bona acollida de part dels seus familiars, van directes al cel, i si no, han de continuar penant.
Hem pogut constatar la pervivència a l'actualitat d'alguns d'aquests costums, sempre a nivell familiar. El que sembla haver desaparegut és el costum d'encendre col·lectives als pobles de muntanya, fogueres que servien també per fer la castanyada.
Altres creences afecten directament als infants. Així, en fer la castanyada, es deia als nens que no es mengessin totes les castanyes perquè si no en deixaven a la nit alguna per a les ànimes, aquestes anirien a la nit a estirar-los pels peus mentre dormissin. Els nens, és clar, preferien deixar-ne alguna als peus del llit (que l'endemà trobaven canviada per un panallet) o al plat de servir-les. En algunes poblacions, els infants posaven una castanya en cada graó de l'escala de la casa o pels racons i d'altres resaven un parenostre en menjar-se-les perquè, a la nit, els morts no se'ls enduguessin.
La castanyada
Un dels costums més característics de la diada de Tots Sants és la castanyada. La castanya és un dels productes per excel•lència de la tardor. Fins fa uns anys, la castanyera era un personatge típic que es podia trobar pels carrers dels nostres pobles des dels volts de Tots Sants fins ben a prop de Nadal. Les castanyes es venien torrades, ben calentes i embolicades en paper. Per mesurar la quantitat de castanyes que hom volia adquirir s'utilitzaven torretes de fang.
A l'actualitat, si bé no hi ha castanyeres, a l'època de Tots Sants es poden trobar parades de castanyes torrades en diversos punts de la ciutat, moltes d'elles portades per gent jove, sobretot estudiants, que troben en aquesta activitat la possibilitat d'obtenir uns beneficis econòmics durant uns dies.
A la majoria dels pobles de la comarca del Baix Camp, la gent feia la castanyada a casa seva o al cafè. Menjaven castanyes torrades, procedents dels pobles de les muntanyes de Prades (Prades, Capafonts, Vilanova de Prades...), tot bevent, per acompanyar-les, garnatxa o mistela de casa.
A Prades, anys enrera, després de dinar, un home amb un carro voltava pels carrers del poble i recollia llenya i castanyes per les cases. Al capvespre, encenien una foguera a la plaça amb la llenya que havia arreplegat i, al caliu, torraven les castanyes. La gent se les menjava al voltant de la foguera mentre bevia vi blanc.
A diversos pobles, el dia de Tots Sants, els cafès posaven plats de castanyes i porrons de vi a les taules i la gent feia la castanyada col•lectivament. En algunes ocasions, aquestes castanyes eren procedents d'una capta que s'havia organitzat anteriorment per les cases del poble.
Els costums de captar llenya i sobretot castanyes són característics, com és lògic, dels pobles on es produeixen; perquè, en aquests pobles, la majoria de les cases tenien castanyes pròpies.
A Reus, segons explica Violant i Simorra, la castanyada s'havia celebrat el dia dels difunts (2 de novembre), cosa que sembla força sorprenent, perquè a quasi tot arreu es fa el dia abans. Aquest etnòleg explica que els reusencs "menjaven castanyes de Prades, torrades al foc de la llar, i confitura, i per veure, garnatxa. ja tips i vençuts per la son els menuts se n'anaven a dormir, no sense abans haver deixat pels racons un grapadet de castanyes per les animetes dels difunts, que a la nit acudien a recollir-les, deixant en substitució un troç de confitura".
Les castanyeres anunciaven llur indústria amb un crit especial que deia:
- Calentes i grosses; qui en vol, ara que fumen?
La mainada, per fer-les enfadar, els cridava:
- Petites i dolentes; de les vuit, set les pudentes.
Les rifes de panellets
A més de les castanyes, hi ha dos menjars típics d'aquesta diada: els panellets i la fruita confitada. Els panellets són un producte de rebosteria casolana, fets amb ametlla, sucre i rovell d'ou, bàsicament. En els de qualitat inferior, s'hi afegeix una part més o menys gran de boniato o patata. Poden anar coberts o no de pinyons i moltes cases en fan d'especials, segons el seu costum i imaginació, afegint-hi coco, xocolata, etc.
Els panellets són típics de moltes poblacions de Catalunya, encara que en algunes comarques reben noms diferents, com migetes. En alguns indrets fan, aquesta diada, uns bunyols semblants als que es fan per Setmana Santa. Joan Amades explica que antigament els pastissers reusencs feien uns panellets amb escorça de síndria. D'aquest panellets avui no n'hi ha. A moltes cases, però, i a la majoria de pastisseries es poden trobar aquests dies panellets de tot tipus que varien en la qualitat -i en el preu!- segons cada establiment.
Les rifes de panellets eren, en canvi, pròpies de les ciutats o poblacions grans, on hi havia establiments que les organitzaven.
Explica Joan Amades cafès preparaven taules molt ben parades, amb profusió de plats plens de panellets i fruita confitada, tots ben embolicats. Anaven rifant-los, tot procurant refer els de la taula perquè aquesta fes sempre goig i convidés a prendre part a la rifa. També els pastissers organitzaven les seves rifes, i rifaires particulars que, a Barcelona, posaven les seves taules en diferents indrets de la ciutat per rifar plats de panellets i pollastres, utilitzant cartes com a mitjà d'efectuar el sorteig.
L'origen dels panellets com amenjar característic de la diada de Tots Sants és poc clar. Poden ser un record d'antics àpats funeraris: en alguns indrets la gent portava els panellets a l'església en cistells i se'ls menjava dins del mateix temple en comunitat. En les poblacions de la Catalunya vella, hi havia el costum de celebrar una menjada després de la mort d'algun familiar. Aquest menjar tenia un caire ritual en la forma de parar la taula, la distribució dels comensals i els menjars que es donaven.
Un altre costum, comú a molts pobles d'Europa, però que a casa nostra sembla haver desaparegut, és el de fer ofrenes rituals a l'església o davant la sepultura. Una de les ofrenes més característiques és la de menjars, especialment de pa. Aquests menjars devien servir simbòlicament a l'ànima del difunt en el seu viatge al més enllà. Aquestes pràctiques, d'origen molt anterior al cristianisme, han perviscut fins a temps recents.
Hi havia un tipus especial de panets d'ofrena que es destinava als difunts. Pot ser que els nostres panellets tinguin els seus orígens en aquests costums funeraris avui perduts.
Quant a la fruita confitada, cal pensar en el moment de l'any en què ens trobem. A la tardor, el rebost és ple de conserves, confitures i altres productes comestibles de llarga durada elaborats amb les fruites recollides a l'estiu.
A Reus, el costum de rifar està força arrelat i ha perviscut fins als nostres dies. L'historiador Andreu de Bofarull en parla en un llibre del 1851 i, a la segona meitat del segle XIX, tant les pastisseries i les societats -Reus és una ciutat amb una gran tradició associativa- són les organitzadores de les rifes de panellets. Per donar més atractiu al sorteig i atreure el públic, es rifaven lots i ramellets amb dolços, licors i figures.
De ben segur que s'han celebrat rifes de panellets i confitura en moltes altres poblacions. A tall d'exemple podem esmentar Cervera, on eren habituals al primer terç del segle XX, al «Forn de Madona». O Torredembarra, on el públic es trobava a la plaça per fruir de la rifa que organitzaven diversos establiments i que repartia centenars de plats. També a la veïna població de la Selva del Camp, a Cal Pastelero es feien rifes de panellets.
A la rifa de panellets, el costum establert funciona com la millor norma, desenvolupant-se any rere any sense problemes. No hi ha manera de saber, per altra banda, la quantitat de plats necessaris per un matí de rifa. De vegades s'esgoten ràpidament i d'altres costa força d'acabar-los.
Les rifes organitzades per les entitats culturals, recreatives o esportives reusenques funcionen de la forma següent. Hi ha una taula amb tres persones: dues, encarregades de recollir i anotar les apostes, i l'altre, encarregada de fer girar el bombo, on hi ha vint boles, numerades de l'1 al 20. Hom pot apostar els plats que vol a cada número i cada aposta val una determinada quantitat de diners. Quan la majoria de números estan coberts, qui fa anar el bombo crida ...i va bola! i en treu una. Aquells que han jugat al número guanyador reben els plats corresponents al valor de la seva aposta. A més de plats de panellets i confitura, hom pot escollir ampolles de vermut o d'altres licors...
Antigament, pel que fa als lots i ramellets, es venien anticipadament butlletes i es feien servir cartes d'una baralla per determinar el número guanyador. Aquesta era una pràctica comuna arreu en moltes rifes populars.
Les rifes de panellets es mantenen amb total vigència a Reus encara que, com altres costums, han tingut moments bons i dolents. Després d'uns anys de crisi a la dècada de 1970 -n'hi va haver un en què només hi va haver una rifa conjunta d'algunes entitats a la plaça del Mercadal i un altre en què pràcticament no es va fer cap rifa-, des de començament de la dècada dels vuitanta el costum es va revitalitzar i cada any alguna entitat o associació s'afegeix a les que munten rifes el matí del dia de Tots Sants. La gent va d'un lloc a l'altre jugant una mica aquí, una mica allà, donant preferència a l'entitat de què es soci o a la que per costum va a jugar. Es pot dir que Reus és avui, sinó l'única, la ciutat on amb més vitalitat es mantenen les rifes de plats de panellets i fruita confitada.
El teatre
La festa de Tots Sants ha comptat amb una rica tradició teatral. Arreu de Catalunya, teatres i grups d'afeccionats han representat en aquestes dates el Don Juan Tenorio de José Zorrilla. La vinculació de la peça a la festa deriva del seu caire fantàstic i del paper protagonista dels difunts en el desenllaç de l'argument.
L'obra, publicada el 1844, té com a personatge principal un galant mític que ja era present en peces del segle XVII com El burlador de Sevilla y convidado de piedra, atribuïda a Tirso de Molina, o Le festin de Pierre, de Molière. Va adquirir una extraordinària popularitat i, a la segona meitat del segle XIX, es representava, any rera any, en dates properes a l'1 de novembre, a la majoria de teatres de ciutats com Barcelona o Reus.
El Ball del Tenorio
Explica Joan Amades que, a Reus, havien estat molt populars les representacions al carrer del Don Juan Tenorio, com si estractés d'un ball parlat. No seria estrany perquè, al segle XIX, es van fer representacions al carrer de moltes peces escrites per als escenaris. O es van adaptar al format de ball parlat, arguments que els romanços de fil i canya havien divulgat.
Diu aquest folklorista que sortia el vespre de Tots Sants, quan ja era fosc, i era representat a la llum de les torxes i les atxes que portaven alguns dels participants. Es procurava cercar com a espai escènic els indrets poc il·luminats per tal que fos el més espectacular possible. Intervenien en aquest Don Juan, els mateixos personatges que a la versió teatral (don Juan, doña Inés, la vella Brígida), tots interpretats per homes, però encara que l'argument general venia a ser el mateix, proliferaven les baralles amb les espases, que a la llum de les torxes havien de ser força espectaculars.
A més dels propis personatges de l'obra, hi havia entre la colla un bon nombre de fantasmes que feien unes quantes passades tot sols, de manera que venien a ser com una dansa de morts que, feta a les fosques, no deixava de produir els seus efectes.
Aquest ball sortia tots els vespres durant el novenari d'ànimes i Joan Amades apunta que podia tractar-se de la degeneració d'altres representacions teatrals més serioses que s'haguessin fet en temps anteriors.
I encara podriem afegir les representacions que, en l'àmbit familiar o de colles d'amics, hem pogut anotar com a part de la tradició festiva de Tots Sants. Efectivament, l'impacte de l'obra de Zorilla fou tan gran que l'escena del diàleg entre el galant i la monja forma part de l'imaginari col·lectiu de la celebració.
El Ball de la Mort
El ball de la mort fou una representació de teatre medieval força estesa arreu d'Europa. Antigament s'havia representat, com era comú en els actes sacramentals, a l'interior dels temples, a les seves portes o als atris. Més endavant devia passar al carrer i era representat en ocasions solemnes, no necessàriament per Tots Sants. El ball de la mort es representava per les places del nucli antic de la ciutat en el transcurs d'una professó d'ànimes, que s'inspirava en la colla de fantasmes que, segons Amades, havien format part de les representacions de carrer del Ball del Tenorio. Els participants portaven un llençol o tela blanca al damunt i la cara tapada amb un vel negre, una torxa o ciri a la mà.
Hi ha notícies de la seva representació a Barcelona a mitjan segle XVII, l'única versió però que es conserva d'aquesta dansa dramàtica en català és del segle XV. Obra d'en Pere Miquel Carbonell, sembla no haver estat representada mai.
Les visites al cementiri
El dia de Tots Sants i, sobretot, el dia de Difunts, el 2 de novembre, la gent va als cementiris a visitar les tombes dels avantpassats, a guarnir-les amb flors i a arranjar el seu aspecte exterior. Aquest és un costum fonalment urbà, doncs en molts pobles, fins no fa tants anys, els cementiris eren al mateix costat de l'església i la gent hi passava cada dia. Aquest és un fet constatable a l'actualitat a les poblacions de muntanya.
Les visites al cementiri tenien un caire més ampli que l'anar a visitar les tombes familiars: la gent es passejava pel cementiri -o d'un cementiri a un altre, com a Barcelona, on n´hi ha més d'un- com qui va a donar el tomb per un parc. S'observaven les tombes i els mausoleus, els guarniments que hi havia en cada una... La posició social de les diferents persones o famílies no deixava, doncs, de quedar reflectida fins i tot després de la mort. Encara avui, molta gent es dedica, en aquesta diada dels Difunts, a portar flors no només als parents més propers, sinó a familiars més llunyans, amics o coneguts traspassats recentment. La visita al cementiri constitueix, ara per ara, un dels pocs signes col.lectius de record dels difunts a la nostra societat.
Tradicionalment s'ha considerat la mort com un fet quotidià, inevitable i lògic en la mesura que forma part del cicle natural que afecta persones, animals i plantes. La mort és llei de vida, afirma la dita popular. I en la concepció cíclica del temps i de l'existència que tenien les societats tradicionals, la mort era acceptada com un fet absolutament normal. La mort temuda era la imprevista: les desgràcies, la mort d'un jove, els mals dolents, les epidèmies, que trencaven el cicle natural en què els fills enterren els pares.
La concepció de la idea de la mort ha canviat força en la nostra societat, i fins i tot la forma de morir. És ben diferent morir a la casa pròpia, envoltat dels familiars, que a un hospital. La mort natural -avis, familiars vells...- és amagada o dissimulada als nens. En canvi, les imatges de la guerra o dels accidents es repeteixen constantment als mitjans de comunicació. La mort adquireix així un caire catastròfic i terrible, com mai l'havia tingut, que contrasta profundament amb l'acceptació natural que es troba implícita en els refranys, creences, pràctiques i tradicions populars referents als difunts.
font: http://www.carrutxa.cat
font: http://www.carrutxa.cat
0 comments:
Post a Comment